L'Educació durant la II República (el com)

Amb l’arribada de la República, el mestre tarragoní Marcel·lí Domingo va ser el nou ministre d’Instrucció Pública del Govern de l’Estat, va romandre només vuit mesos amb aquest càrrec. Va mostrar d’una manera reiterada la seva preocupació per l’educació i el sou dels mestres.

España no será una auténtica democracia mientras la inmensa mayoría de sus hijos, por falta de escuelas, se vea condenada a la perpetua ignorancia. La República no puede consentir que se prolongue por más tiempo el espectáculo que ofrece el pueblo español reclamando incesantemente la creación de aquellas escuelas que las propias leyes consideran necesarias y obligatorias. (Decret del Govern Provisional de la República, 9-6-1931).

Amb aquesta filosofia, es va elaborar un Pla de construccions escolars (amb Marcel·lí Domingo al davant) que pretenia construir 27.000 escoles. La veritat és que el ritme que es va imposar va ser galopant. En dos anys es van construir 7.000 escoles i es van dotar 14.000 places de mestres. A la vegada que s’anava construint, per no tenir infants en els carrers, i per així ajudar als ajuntaments, les mestresses oferien les seves cases per ensenyar; elaborant així una tasca molt important: no congelar el procés educatiu.

El sou miserable dels mestres va pujar fins a tres mil pessetas al mateix moment que se’ls hi organitzaven cursos de reciclatge didàctic. Rebien assessorament dels inspectors a les Setmanes Pedagògiques, per reforçar la seva formació. La carrera de Magisteri, elevada a la categoria universitària, va dignificar la figura del mestre. Als aspirants se’ls hi va exigir, des de llavors, tenir complert el batxillerat abans de matricular-se en les Escoles Normals, on rebien aprenentatge pedagògic i on n’hi havia un últim curs pràctic pagat. En aquest sentit es va disposar (21 de maig de 1931) que ningú pogués exercir com a professor d’una escola primària sense la titulació de mestre.

Es va fer del mestre la persona més culta, eren els intel·lectuals dels pobles i, amb tota la precarietat amb la qual vivien, van exercir d’una forma digna. Així es guanyaren el títol de Primers Ciutadans o, com es diria amb orgull, les llums de la República.

Dos anys d’una dinàmica frenètica van generar entusiasme popular i van posar al capdavant de totes les millores generades uns altres valors importants en la construcció d’una nova consciència ciutadana. El Bienni Transformador o Negre va aconseguir catalitzar la majoria d’aspiracions dels diferents sectors socials a l’hora de repensar l’Estat i la seva formulació política.

Eric Luna