Definició d'Església

Què és l'Església? qui són? A vegades confonem uns pocs amb molts. Confonem els grans de la jerarquia amb aquells que veritablement es juguen la vida o ho donen tot a la societat...

Missa al Vaticà


Missa a Sud-amèrica


Altres realitats

Expodidàctica 2008

El passat dia 4 d’abril vaig anar a la fira de Barcelona a veure la “Expodidàctica 2008”. Podíem trobar tota mena de material didàctic per treballar a l’aula i realitzar diverses activitats que podríem recrear a les nostres classes. És cert que hi havia molts recursos i molt de suport però allò em va semblar un mercat sense empenta.

Els “venedors” romanien asseguts, no intentaven captar la teva atenció, allò semblava només una mostra, era com anar a un museu sense guia, que com no entenguis molt del tema, pots veure la destral que podria haver canviat la història i et quedes igual.

En general va ser una decepció, i com que allò era com passejar per un país sense mapa, vaig decidir aventurar-me a cercar allò que m’interessa moltíssim, les noves tecnologies. Vaig trobar un munt de pissarres digitals de moltes marques, i com que en el fons totes funcionen igual, els meus ànims, cada cop s’enfosquien més i més, fins que de cop i volta vaig arribar a la paradeta de telefónica.

Allà vam assistir a un curs d’una llibreta tàctil, en veritat era un petit portàtil tàctil ple de programes educatius molt reals. Alguns d’aquests programes ens permetien crear un conte en el mateix instant dibuixant imatges i animant-les, cosa que vaig trobar molt motivant pels nens. Després, si endollaves el portàtil a una pissarra digital, podies treballar molt més des de la vessant tecnològica. Està molt bé que a nosaltres els mestres se’ns tingui informats de tot el nou material didàctic que podem disposar, però la manera de fer-ho; primer de tot no és una fira cada dos anys (un any a Madrid i l’altre a Bcn) i segon, de manem una mica de seriositat, que a l’àmbit educatiu se’ns tingui consideració, i hagi implicació per part de tothom. El nostre món no és un mercat. És a partir de com eduquem com arribarem a ser, i això és un compromís de tothom.

LA GALLINETA




La gallineta ha dit que prou,
ja no vull pondre cap més ou,
a fer punyetes aquest sou
que fa tants anys que m'esclavitza.

I si em vénen ganes de fer-ne
em faré venir un restrenyiment,
no tindrà cap més ou calent
el que de mi se n'aprofita.

La gallina ha dit que no,
visca la revolució.

A canvi d'algun gra de blat
m'heu tret la força de volar
però, us ho juro, s'ha acabat!
Tinc per davant tota una vida
i no pateixo pel destí,
que un cop lliurada del botxí
no ha d'haver-hi cap perill
perquè m'entengui amb les veïnes.

La gallina ha dit que no,
visca la revolució.

I els galls que amb mi hauran de dormir
els triaré sans i valents,
que n'estic farta d'impotents
que em fan passar nits avorrides.
Que quedi clar per sempre més,
que jo de bleda no en tinc res,
i que, posats a fer, no em ve
d'un segon restrenyiment.

La gallina ha dit que no,
visca la revolució.

RE: Llei d'Educació de Catalunya

Benvolguts,

El passat 3 de desembre del 2007 m'adreçava amb un correu al nostre Conseller d'Educació, l'Honorable Sr. Ernest Maragall, tot per intervenir en el debat sobre el futur del nostre país mitjançant la LEC (Llei d'Educació de Catalunya). En aquest em@il li vaig fer referència de l'article que vaig escriure sobre la LEC al mes de desembre, i li demanava que si us plau calma i seny.

Amb sinceritat us he de dir que mai vaig pensar que me'l respongués, però així ha estat, cosa que demostra que encara a la política hi ha seriositat i alguns s'escolten la veu del poble.

Vull agrair-li al nostre Conseller la seva implicació i la seva resposta, la qual em va deixar bocabadat. En el seu escrit trobo coherència i credibilitat, i sobretot ganes de voler fer una bona tasca i d'intentar millorar el món educatiu; per això vull compartir amb vosaltres les seves paraules,

un cop més gràcies

Benvolgut,

Abans de res, vull agrair la vostra participació en el procés de debat sobre la futura Llei d’educació de Catalunya (LEC) i el temps que heu dedicat a fer-nos arribar els vostres suggeriments.

Aquesta Llei no és fruit de la pressa. Va començar a preparar-se amb el Pacte Nacional d’Educació i fa mesos que els responsables del Departament d’Educació parlem amb diferents representants del comunicat educativa i de la societat, en general, sobre aquesta Llei.

Us puc assegurar que l’elaboració de la Llei d’educació no es fa en funció dels terminis polítics. Ben al contrari, la proposta neix, precisament, de la convicció que l’educació ha de convertir-se en “qüestió” i que la Llei d’educació de Catalunya no ha de ser una llei del Departament, ni de govern, sinó una llei de país, consensuada, que estableixi els principis bàsics que han de fonamentar el nostre sistema educatiu.

Un dels eixos centrals de la Llei ha de ser l’autonomia de centre, és a dir, donar més autoritat als claustres, als docents i a qui ha de liderar tot aquest equip: els directors dels centres. Ara bé, l’autonomia –com comprendreu– ha d’anar acompanyada de supervisió, avaluació i suport per part del Departament.

Aquest eix central ha de tenir un complement sòlid en la reforma de la formació dels docents, tant la formació inicial com la permanent. Des que sóc conseller, he reiterat en diverses ocasions que calia modificar els estudis de magisteri i també el curs de preparació per poder exercir com a professor d’educació secundària. Com sabeu, el passat mes de desembre, el Consell de Ministres va aprovar aquestes dues modificacions, de manera que els estudis de magisteri seran de quatre anys (i no de tres com fins ara) i el professorat aspirant de secundària haurà de fer un postgrau de dos anys, en compte del Curs d’aptitud pedagògica que hi ha actualment i que –coincidireu amb mi– té mancances importants.

Les bases per a la Llei d’educació de Catalunya deixen clar també que la LEC establirà el dret, però també el deure de la formació permanent, i que aquesta formació permanent haurà de ser adequada a les necessitats del centre on el docent treballi. Igualment, les activitats de formació permanent que el docent faci tindran un efecte directe en la carrera docent, tant pel que fa a les retribucions com per a la possibilitat d’accedir a places de responsabilitat. El mateix succeirà amb els treballs de recerca en educació que personal docent desenvolupi.

He llegit amb interès el vostre article. Com comprovareu, moltes de les qüestions que plantegeu ja estan recollides en el document de bases per a la Llei d’educació de Catalunya. Deixeu-me comentar-vos una anècdota. Sovint, quan vaig a visitar escoles d’arreu de Catalunya, recordo el cartell que incloeu en el vostre article, en què es llegeix el lema “Escola nova, poble lliure”. M’ha agradat trobar-lo en el vostre bloc.

Dit tot això, coneixem la importància fonamental que la LEC té per al futur del nostre país i podeu estar segurs que treballem conscients d’aquesta responsabilitat.

Cordialment,

Ernest Maragall i Mira

Conseller d’Educació

direcció: llei.educacio@gencat.cat

BON ANY NOU!!

Benvolguts Bon Any Nou!
Els meus millors desitjos per aquest nou any que ara comença.

Els Reis ja van passar, però aquí han deixa't un regal!!

Qui, almenys de la meva generació no ha crescut amb en Goku??!!

Vull recordar les seves peripècies enllaçant aquesta fotografia aquí sota.
Lluitem per la pau i la llibertat!!

Instruccions:
W: pujar
S: baixar
A: esquerra
D: dreta
L: cop de bastó
L pressionat: al omplir la barra farem un Kame-hame

La infància ens marca per tota la vida

Dia Internacional del Migrant

DIA INTERNACIONAL DEL MIGRANT

FESTA CIUTADANA AL MOLL DE LA FUSTA

Dia Internacional del Migrant

El 4 de desembre de 2000 l’Assemblea General de les Nacions Unides va proclamar el Dia Internacional del Migrant el 18 de desembre. Aquest fet pretenia commemorar l’aprovació de la Convenció Internacional per a la Protecció dels Drets de tots els Treballadors Migrants i de les seves famílies l’any 1990.

Festa Ciutadana

El diumenge 16 de desembre, al moll de la fusta, es va celebrar una festa pel Dia Internacional del Migrant. Era uns actes oberts a tothom i amb múltiples actuacions i actes.

Dins la festa participaren les diferents entitats del Consell Municipal d’Immigració i d’entitats d’acollida. Aquestes exposaven tot tipus d’informació dels seus centres, donant-nos a conèixer els diferents projectes i activitats que realitzaven i sobretot ens donaven a tastar la seva gastronomia.

En el moll es van realitzar moltes actuacions que s’anaven succeint en tot el recinte. Van haver-hi grans mostres de ball i danses populars, música dels diferents països que hi participaven, humor i acrobàcies. També es podia actuar a títol personal, on diferents persones, no representat un país, sinó a ells mateixos actuaven mostrant la seva destresa i habilitat, sobretot un grup de joves de famílies immigrades que van fer un repertori de ball modern.

No ens oblidem dels diferents tallers on tothom hi podia participar, des d’un d’elaboració de pa (ens mostraven que tots els pobles, amb les seves diferències els unia el fet del pa, tot i què cadascun s’elaborava de manera diferent i aconseguien diferents gustos, taller a càrrec de l’Associació Socio-Cultural Ibn Batuta) fins un joc d’aixecament de sacs, competició de recol·lecció, tallers d’olors del món àrab...

Hi havia també una carpa, no molt gran on s’engegaven debats de tot tipus, es visualitzaven curtmetratges i documentals, hi havia una secció de conta-contes de diferents països...

El que per mi va ser molt important i que també va ser molt emblemàtic pel meu avi (que m’havia acompanyat a la festa) va ser recordar als catalans que nosaltres també som fills d’immigrants, que la nostra feina ha estat lloc de pas i lloc de treball, que ha rebut diferents immigracions fent així que la nostra sang sigui rica i diversa. Per això i més hem de trencar els prejudicis vers les persones que venen de fora, per què temps enrere algun familiar o conegut pròxim també va ser nouvingut.

Parlant de la nova Llei

Benvolguts, vaig prometre que m’aniria informant sobre la nova llei d’Educació i així ho he fet. Ens trobem davant un acte pur i dur d’electoralisme.

D’electoraisme? Diran alguns estranyats al llegir-ho, i des del meu criteri sí. Ara explicaré...

La majoria del tema tractat i les conclusions aquí escrites venen d’una conversa dins el menjador amb el director de l’Escola Sadako (centre on estic ara de pràctiques), moltes gràcies per l’acolliment i la sinceritat.

La Conselleria d’Educació, amb el respectable conseller Ernest Maragall al davant, estan portant a terme un projecte, un projecte difícil que s’hauria de desenvolupar amb delicadesa i paciència, ja que d’ell en part depèn el nostre futur educatiu.

Què ens donen?, o millor dit, què ens imposaran? Ens donen una teoria bona, però que ens portarà cap a un estavellament inevitable, ja que qui ho porta a terme sembla què no coneix la realitat escolar actual.

Primer de tot, i suposo que amb el què diré ara vindran un allau de crítiques, vam començar a anar malament quan el mestre va ser proclamat funcionari, m’explico:

Molts dels què ara entrem en el món educatiu, i sense cap mena de dubte els qui porten molts anys lluitant dintre, hauran vist que molts mestres (si es què els podem anomenar així) van escollir aquesta carrera pel simple fet de tenir un treball de per vida i cobrar de l’Estat. Des del meu criteri, qui entra amb aquestes expectatives o amb aquestes idees, hauria de plegar. O aquells què tampoc saben que fer i diuen “m’agraden els nens, faré magisteri”, si aquesta és l’única raó s’ho haurien de mirar.

Ser mestre implica molt més que això. A un mestre clar que li han d’agradar els nens, però no pot ser l’única raó per cursar aquesta carrera. Darrera han d’haver-hi unes motivacions més elevades, unes ganes d’avançar, de veure què el futur roman dins els nostres fills, unes ganes de construir i de veure el perfil del nen, d’augmentar les seves capacitats al màxim , de motivar a què aprenguin, a fer-los créixer com a persones, com el nou model de societat què seran. Un sentiment de lluita continua per avançar, de trencar amb l’educació d’escola transmissiva, de taules petites individuals mirant cap a una pissarra; fugir de la idea què el mestre sempre té la raó i les veritats que diu són absolutes, pintar amb més colors el món, no només de dites blanques o negres. Trencar amb la suposició què educar a tots iguals significa entendre al nen com un calaix buit on jo hi fico coneixements, què els nens són com joguines que surten de la cinta transportadora d’una fàbrica...

Encara que a molts no els agradi, ho dic amb el cor a la mà, s’ha de saber fer una tria de mestres, no tots valem. Els mestres s’han d’anar formant al llarg de la seva vida, ampliant els seus coneixements i perfeccionant les seves idees, la nostra formació no acaba amb els tres anys de carrera (com molts creuen).

Tornant al discurs inicial.

Mantinc la següent idea (publicada en un article anterior): “”Marcant-me com a fidel defensor de l'escola pública, considero que al llarg dels darrers anys alguns centres escolars s'estan tornant grissosos, potser per una manca de llibertat o potser per un grau de dificultat pedagògica; a les nostres escoles els falta més colors pedagògics i metodològics.
Crec que molts centres (a excepció de molts col·legis innovadors, com per exemple el Martinet, escola Decroly...) es deixen emportar per la comoditat i els seus mestres cauen en un paper transmissor, paper que critiquem i critiquem. El poder triar, per part dels centres, als nous docents ho trobo una bona eina per crear més diversitat i desmarcant-nos així d'anar en una sola direcció, emprenent "nous" camins a recórrer (SEMPRE QUE LA LÍNIA QUE ES VULGUI SEGUIR, TRENQUI AMB L'ÚS ÚNIC DE FITXES - escola únicament transmissora).

Les escoles així busquen un tipus de mestre que encaixi bé en el seu ideari i metodologia (les escoles de corrents pedagògics i metodològics buscaran mestres models afins als seus trets; Però esperem que la llei no sigui una arma de doble fil, i les escoles de caire transmissiu utilitzin aquest apartat de la llei per allunyar als mestres innovadors, amants de la seva feina, de fer-les canviar).””

Si els centres escullen quin mestre volen, hauran col·legis on hi aniran tots aquells que no serveixen per aquesta professió, i pobrets els nens que els toqui per barriada anar allà. Els mestres hem d’estar en prova continua, se’ns ha d’avaluar, i les proves i inspeccions en un centre no només han de ser portar una sèrie de papers en regla, els mestres també hem de ser avaluats (pedagògica, metodològica i psicològicament), hem de millorar i mai parar de formar-nos, qui no estimi i es cregui la seva feina que plegui.

Un altre punt a tractar és la diversitat cultural als centres, ara què no se’m malinterpreti, és un exemple generalitzat, però hi ha diversitat en els col·legis de les bones barriades? No és per ofendre però els nens d’un col·legi privat, concertat en aquest tema no viuran la diversitat d’igual manera que cert col·legis del Raval.

Hi hauria d’haver les possibilitats què els nens puguin anar al col·legi que volguessin, no només destinar-los per barriades, a col·legis de pedagogies molt diferents i enriquidores cadascuna en el seu mètode. Això sí, educació gratuïta!!! La Generalitat hauria d’establir bussos a totes les escoles, què nens d’una barriada poguessin anar a una altre, què un nen de La Mina pogués anar a Sarrià... Trencant així amb molts guetos què es fan, per exemple perquè molts pares no tenen un poder monetari suficient per treure al seu fill del barri, barris què es formen per persones potser marginades per la seva procedència o classe social.

Per això demano al honorable Sr. Ernest Maragall, que deixi votar i dir als centres, que escolti la seva veu, i que no facin aquesta llei a corre-cuita, per por a què no es pugui aplicar en aquesta legislació per si hi ha un canvi de govern en les properes eleccions catalanes.

La gestió d’un fet tan important com aquest no hauria d’estar només en mans d’uns homes, hauria de ser un òrgan format per tot tipus de forces polítiques que busquessin una millora en el futur del nostre poble, a poder ser que l’únic partit d’on formessin part fos del Partit Educatiu, i així no haver de dependre mai d’un espai de quatre anys ni d’eleccions anticipades.

Amics, quants consellers d’Educació portem amb quatre anys? Pensem...

El nou Galileu