Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris II República. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris II República. Mostrar tots els missatges

L'Educació durant la II República (guerra!!)

La guerra per salvar la cultura, ser cultes per ser lliures.

El 18 de juliol de 1936 començà la Guerra Civil Espanyola, encara que la República va voler continuar amb els avenços educatius, la tasca es va fer quasi impossible, doncs s’anava quedant sense medis. El col·legis no tancaven ni a les festes, tots sabien que passaria si la República perdia la guerra, les escoles i els mestres havien de continuar lluitant.

El Servei de Biblioteques del Front portà a les trinxeres la cultura, els soldats podien llegir i aprendre si no estaven combatent.

En el punt de mira

Amb la guerra, les escoles foren aprofitades pels sindicats perquè fossin més rentables al servei de la revolució i la guerra. A mesura que anaven caient les primeres bombes, s’anaven fixant objectius, i les víctimes van els centres escolars i la població civil.

Sota els bombardejos de l’aviació feixista van morir molts nens amb els seus mestres quan assistien a les classes. Es posà en pràctica el que després passaria a la Segona Guerra Mundial.

La població civil, si podia, fugia de les castigades ciutats, lluny de les bombes. Els mestres no volien impartir classes a prop del front, doncs el risc de deixar-se la pell era més gran.

Model autòcton català, el CENU

El CENU fou el símbol emblemàtic de l’època republicana i revolucionaria. Sota l’estendard de cap nen sense escola, cap escola sense mestre representà una revolució de l’ensenyament, suposà la potenciació d’una educació intel·lectual, motriu i sensorial totalitzadora mai potenciada com en aquell moment, aportant un model renovador molt avançat en connexió directa amb els ideals revolucionaris de la guerra, havent-hi desaparegut l’ensenyament confessional i estant controlat ja l’ensenyament privat. Les iniciatives anteriors i l’obra escolar de la República i de la Generalitat no havien suposat el trencament amb els models educatius previs durant l’etapa republicana anterior a la guerra.

S’aplicaren els valors de l’ensenyament laic, lliure i progressista, i van ser unificats i generalitzats en un nou sistema educatiu avançat al seu temps i aplicat a tot Catalunya.

Joan Puig Elias no només va ser el president del comitè executiu del CENU, sinó la veritable ànima d’aquesta institució.

El 1937, després dels Fets de Maig, el CENU va perdre força, doncs el seu major impuls (la CNT) havia quedat molt tocada.

La història no s’acaba aquí

Amb la derrota de la República, tornà el model tradicional d’educació, on s’ensenyaven als nens el Dios, Patria y Rey (aquest últim simbolitzava la fe cega cap al Cap d’Estat), i amb això el mètode va tornar a ser el de la letra con sangre entra.

Les noies també rebien una educació basada en els principis del Movimiento Nacional, però s’especialitzaven en les tasques domèstiques, la inculcació de la fe al fills i la fidelitat al marit. I així vam retrocedir tot just al començament.

Les llengües maternes no tenien ni veu ni vot a les escoles, com també van perdre el dret de parlar-se pel carrer.

L'Educació durant la II República (quan el sol es pon)

A les eleccions de 1933, on les dones van estrenar dret de vot, va guanyar la dreta, i un dels fronts que va patir amb major rigor la involució política de la República va ser tot allò que es relacionava amb l’educació. Va ser anar cap endarrere. Va començar el ball de ministres d’Instruccions, des d’aquell moment fins el final de la República, van haver-hi 16.

La política educativa d’aquest bienni és inequívocament la del boicot: boicot a la Reforma Universitària, al Pla de construccions escolars de Marcel·lí Domingo, a la coeducació, a la representació estudiantil als claustres: hi va haver projectes per liquidar el Pla professional de Magisteri, etc., etc. Tot plegat enmig del desastre burocràtic més complet i d’un canvi continu de ministres, directors generals (9 ministres d’Instrucció Pública en dos anys). L’eufòria dels primers temps i la identificació dels educadors amb la política de la República es converteixen en frustració i desànim. (Ramón Navarro, ex-conseller d’Aliança Republicana).

El 1936, l’esquerra tornà al poder (Front Popular) i amb ella s’intentà prosseguir amb les reformes del primer bienni, cosa que va ser impossible, no perquè no n’hi hagués iniciativa, sinó pel aixecament militar del general Franco. La continuïtat del model educatiu va quedar congelada amb la guerra, però Catalunya es va implicar amb força en aquesta tasca, i va crear el CENU (Consell de l’Escola Nova Unificada), animant així a la societat catalana a construir una nova escola inspirada en els principis racionalistes de treball i de fraternitat humana.

Les Missions Pedagògiques i Colònies Escolars

Abans d’educar, la República es va veure obligada a donar de menjar als nens. Fins i tot a vestir-los. N’hi havia cantines i guarda-robes escolars i agafaven força les Colònies Escolars, que ja abans havia posat en marxa Bartolomé Cossió. Els nens viatjaven al mar o a la muntanya. Feien esport, es divertien. Però, sobretot, menjaven. Segons dades alguns en quinze dies guanyaven fins a quatre quilos de pes.

La idea de les Missions Pedagògiques també les va aportar Bartolomé Cossió. En camionetes de no molt bon aspecte arribaven a les aldees perdudes biblioteques itinerants, projeccions cinematogràfiques, teatre, museus ambulants. En aquelles Missions s’embarcaren grans poetes (com Federico García Lorca), afamats escriptors i mestres amb la seva corbata i maletí als quals la gent recollia en animals on les camionetes no hi podien arribar.

L'Educació durant la II República (el com)

Amb l’arribada de la República, el mestre tarragoní Marcel·lí Domingo va ser el nou ministre d’Instrucció Pública del Govern de l’Estat, va romandre només vuit mesos amb aquest càrrec. Va mostrar d’una manera reiterada la seva preocupació per l’educació i el sou dels mestres.

España no será una auténtica democracia mientras la inmensa mayoría de sus hijos, por falta de escuelas, se vea condenada a la perpetua ignorancia. La República no puede consentir que se prolongue por más tiempo el espectáculo que ofrece el pueblo español reclamando incesantemente la creación de aquellas escuelas que las propias leyes consideran necesarias y obligatorias. (Decret del Govern Provisional de la República, 9-6-1931).

Amb aquesta filosofia, es va elaborar un Pla de construccions escolars (amb Marcel·lí Domingo al davant) que pretenia construir 27.000 escoles. La veritat és que el ritme que es va imposar va ser galopant. En dos anys es van construir 7.000 escoles i es van dotar 14.000 places de mestres. A la vegada que s’anava construint, per no tenir infants en els carrers, i per així ajudar als ajuntaments, les mestresses oferien les seves cases per ensenyar; elaborant així una tasca molt important: no congelar el procés educatiu.

El sou miserable dels mestres va pujar fins a tres mil pessetas al mateix moment que se’ls hi organitzaven cursos de reciclatge didàctic. Rebien assessorament dels inspectors a les Setmanes Pedagògiques, per reforçar la seva formació. La carrera de Magisteri, elevada a la categoria universitària, va dignificar la figura del mestre. Als aspirants se’ls hi va exigir, des de llavors, tenir complert el batxillerat abans de matricular-se en les Escoles Normals, on rebien aprenentatge pedagògic i on n’hi havia un últim curs pràctic pagat. En aquest sentit es va disposar (21 de maig de 1931) que ningú pogués exercir com a professor d’una escola primària sense la titulació de mestre.

Es va fer del mestre la persona més culta, eren els intel·lectuals dels pobles i, amb tota la precarietat amb la qual vivien, van exercir d’una forma digna. Així es guanyaren el títol de Primers Ciutadans o, com es diria amb orgull, les llums de la República.

Dos anys d’una dinàmica frenètica van generar entusiasme popular i van posar al capdavant de totes les millores generades uns altres valors importants en la construcció d’una nova consciència ciutadana. El Bienni Transformador o Negre va aconseguir catalitzar la majoria d’aspiracions dels diferents sectors socials a l’hora de repensar l’Estat i la seva formulació política.

Eric Luna

L'Educació durant la II República (les idees)

La tasca més important i de més abast de la II República fou, sens dubte, voler transformar la societat espanyola mitjançant l’educació integral, per fer-ho havia de dignificar el magisteri i l’escola pública. Doncs la implantació i consolidació d’un Estat i d’una societat democràtica exigeix abans de tot un poble alfabetitzat (el 1930 el 45% de la població era analfabeta, per damunt dels deu anys d’edat, el 24% dels homes i el 40% de les dones no sabien llegir ni escriure; milers de nens no tenien escola, a l’Estat faltaven unes 27.000 escoles).

El Govern Provisional de la República posa en primer pla les seves preocupacions pels problemes que fan referència a l’educació del poble. La República vol, fonamentalment, transformar la realitat espanyola fins aconseguir que Espanya sigui una autèntica democràcia. (Gaceta de Madrid, 9-VI-1931).

La Constitució de 1931

Perquè tot això fos possible, era necessari introduir canvis importants des de l’esfera política que comptessin amb el suport i consens social més amplis possible. Requeria un nou marc jurídic que facilités l’acció pública en el terreny educatiu.

TÍTOL III – CAPÍTOL II

Artículo 48.- El servicio de la cultura es atribución esencial del Estado, y lo prestará mediante instituciones educativas enlazadas por el sistema de la escuela unificada. La enseñanza primaria será gratuita y obligatoria. Los maestros, profesores y catedráticos de la enseñanza oficial son funcionarios públicos. La libertad de cátedra queda reconocida y garantizada. La República legislará en el sentido de facilitar a los españoles económicamente necesitados el acceso a todos los grados de enseñanza, a fin de que no se halle condicionado más que por la aptitud y la vocación.

La enseñanza será laica, hará del trabajo el eje de su actividad metodológica y se inspirará en ideales de solidaridad humana. Se reconoce a las Iglesias el derecho, sujeto a inspección del Estado, de enseñar sus respectivas doctrinas en sus propios establecimientos.


La religió sempre havia anat molt lligada al sistema educatiu, però amb la arribada de la República i amb la implantació de la seva Constitució les coses canviarien. L’article tercer de la Carta Magna de 1931 establia que l’Estat Espanyol no té religió oficial.

La lluita entre Església i Estat en el camp escolar va ser ferotge. Una circular del 12 de gener de 1931 va fer treure els crucifixos de les classes. El març de 1932, se suprimia la religió a les escoles. El juny de 1933, la Llei de congregacions i associacions religioses establia que no es podien dedicar a l’exercici de l’ensenyament.


Artículo 49.- La expedición de títulos académicos y profesionales corresponde exclusivamente al Estado, que establecerá las pruebas y requisitos necesarios para obtenerlos aun en los casos en que los certificados de estudios procedan de centros de enseñanza de las regiones autónomas. Una ley de Instrucción Pública determinará la edad escolar para cada grado, la duración de los períodos de escolaridad, el contenido de los planes pedagógicos y las condiciones en que se podrá autorizar la enseñanza en los establecimientos privados.


La República portà també amb ella la dignificació de la dona, l’establiment d’igualtat entre sexes. La manera més significativa de veure-ho va ser que es va permetre votar per primer cop a la dona en unes eleccions a l’Estat Espanyol. Un altre canvi que comportaria seria la igualtat alhora de rebre coneixements, que s’eduquessin, d’igual manera enriquidora a nens i nenes, sense fer separacions (abans destinaven l’educació de les dones a les feines domèstiques, a ser bona mare i obeir al seu marit). No totes les escoles aplicaren aquest decret d’igual manera.


Artículo 50.- Las regiones autónomas podrán organizar la enseñanza en sus lenguas respectivas, de acuerdo con las facultades que se concedan en sus Estatutos. Es obligatorio el estudio de la lengua castellana, y ésta se usará también como instrumento de enseñanza en todos los Centros de instrucción primaria y secundaria de las regiones autónomas. El Estado podrá mantener o crear en ellas instituciones docentes de todos los grados en el idioma oficial de la República. El Estado ejercerá la suprema inspección en todo el territorio nacional para asegurar el cumplimiento de las disposiciones contenidas en este Artículo y en los dos anteriores. El Estado atenderá a la expansión cultural de España estableciendo delegaciones y centros de estudio y enseñanza en el extranjero y preferentemente en los países hispanoamericanos.


Un altre cosa inèdita va ser que es permetés l’educació en la llengua materna; respectar la llengua materna sigui quina sigui, és respectar l’ànima del deixeble i afavorir l’acció del mestre
permetent-li que es compleixi amb tota plenitud. (Govern provisional de l’Estat).

Eric Luna