LA LEC, CONFERÈNCIA DEL CONSELLER A BLANQUERNA

4-3-2009
Delegats sindicals demanen la dimissió d'Ernest Maragall
Uns 150 delegats sindicals del professorat dels centres públics van concentrar-se ahir davant del Palau de la Generalitat, per demanar la dimissió del conseller d'Educació.



Uns 150 delegats sindicals del professorat dels centres públics van concentrar-se ahir davant del Palau de la Generalitat, a la plaça Sant Jaume, per demanar la dimissió del conseller d'Educació, Ernest Maragall, i van fer arribar al president Montilla una carta amb aquesta petició.
Amb la concentració, convocada per USTEC-STEs, CCOO, ASPEPC-SPS, UGT i CGT, els sindicats van voler escalfar l'ambient de cara a la convocatòria de vaga del 19 de març, la tercera en poc més d'un any.



Un dels principals arguments de la convocatòria, que s'ha afegit a l'oposició al projecte de llei d'educació que es tramita al Parlament és el decret que preveu un augment voluntari i remunerat de les hores lectives del professorat.
Segons un sondeig de CCOO, en què fins ahir havien participat 12.000 docents, un 86% del col•lectiu és favorable a l'aturada. La xifra contrasta amb les poc més de 5.000 respostes que va obtenir l'enquesta que el sindicat va realitzar amb la UGT per a la vaga de novembre. Després del sondeig, les dues forces sindicals van decidir no sumar-se a la convocatòria.




19-3-2009
Desenes de milers de manifestants marxen a Barcelona contra la LEC i la política educativa del Tripartit
Más del 80 % de los maestros y maestras, profesores y profesoras han participado en la Huelga de catalana en defensa del la enseñanza publica y para pedir la dimisión del Conseller d'Educació.
Desenes de milers de manifestants marxen a Barcelona contra la LEC i la política educativa del Tripartit



Un èxit rotund: “després direu que només érem deu”
Exitosa i multitudinària jornada de vaga a l’ensenyament públic català, amb 80.000 manifestants a Barcelona i diversos milers més si sumem els de Tarragona, Tortosa, Lleida i Girona. La manifestació de Barcelona ha superat la xifra de les dues jornades de vaga anteriors (el 14 de febrer i el 13 de novembre de l’any passat), diguin el que diguin la guàrdia urbana i la Conselleria que, com sempre, intenten minimitzar-la, amb la col•laboració activa dels mitjans de comunicació que els són afins. Una dada, però, és categòrica i incontrovertible: quan la capçalera de la manifestació arribava a l’alçada de Jaume I, girant cap a la Plaça S. Jaume, la cua encara estava sortint de la Plaça Universitat. És ridícula, i una mostra més de la prepotència del Tripartit, la xifra de 23.000 manifestants que dóna la guàrdia urbana, el cos policial a les ordres del PSC del conseller Maragall i del president Montilla.

Les maniobres prepotents, autoritàries i divisionistes del conseller i del Tripartit no han aconseguir el seu objectiu
El Tripartit, conscient del que es juga, durant les setmanes i dies previs a la vaga ha intentant desactivar-la utilitzant tot l’arsenal al seu abast. Des de “congelar” la provocadora i reaccionaria proposta d’ampliar la jornada laboral del professorat amb hores extres “voluntàries”, fins la imposició d’uns serveis mínims –per tercera vegada-- que ni la dretana CiU s’havia atrevit a dictar mai, passant per les ja habituals declaracions sobre la irresponsabilitat del professorat per fer vaga i deixar les famílies sense escola pels seus fills i la prepotència, igualment habitual, de declarar que, es faci el que es faci, la LEC i els plans contra l’ensenyament públic seguiran endavant. Avui mateix, amb la manca d’escrúpols i la prepotència a què ens té acostumats, el conseller ha tornat a declarar que no alterarà els seus plans i que pensa dur-los endavant amb “la mateixa fermesa i contingut”.

“Maragall dimissió” i “No volem aquesta llei”
A la manifestació, que també ha comptat amb la presència de pares i mares, el crit “Maragall dimissió” ha estat permanent i massiu al llarg de tot el recorregut, juntament amb altres referències a la gestió del conseller com ara “Maragall incompetent, Maragall prepotent”. El rebuig a la política educativa del Tripartit quedava també palès amb el “No volem aquesta llei”, “prou, prou, prou, massificació”, “més, més, més, més inversió”, “més inversió per l’educació”, “més autonomia és privatització”... juntament amb d’altres més generals com “sí que hi ha diners, els tenen els banquers”, “contra la LEC, vaga general”. Amb crits com ara “Més educació, menys repressió” i “Saura dimissió” els manifestants també han denunciat la brutal política repressiva del Tripartit contra les estudiants.
Durant la manifestació també s'ha difós una crida a participar en la manifestació de dissabte 28 de març (17 hores, Plaça Universitat) convocada per la campanya unitaria "Que la crisi la paguin els rics".

Els estudiants també es manifesten: “Bolonya és una vergonya”
Diverses columnes d’estudiants, principalment universitaris però també de secundària, s’han sumat a la manifestació, denunciant les polítiques privatitzadores del Tripartit i el govern central --els plans de Bolonya, la LOU i la LEC— i la brutal resposta repressiva contra el moviment amb lemes com ara “Mossos, torturadors”, “Bolonya és una vergonya”...

I ara què?
La jornada de vaga i la manifestació han tornat a posar sobre la taula la necessitat de donar continuïtat al procés de lluita encetat, amb un calendari sostingut i unificat, que obligui el Tripartit a fer-se enrere en els seus plans, atenent a les demandes del professorat: retirada d’una LEC privatitzadora, jerarquizadora i desreguladora de les condicions laborals, increment suficient de la inversió en l’ensenyament públic per frenar el seu deteriorament i incrementar la seva qualitat (contractació i estabilitat del professorat, reducció de les ràtios d’alumnes per aula, inversió en nous equipaments i construccions...), millora de les condicions laborals del professorat (reducció horari lectiu)... D’altra banda també el moviment estudiantil està lluitant contra els privatitzadors i elitistes Plans de Bolonya, patint una dura repressió amb la intenció de debilitar-lo. Una jornada de vaga general a tot l’ensenyament públic --amb participació del professorat, els estudiants i el suport social dels col•lectius de pares i mares— podria ser la resposta adient a les polítiques educatives que tots i totes estem patint i que empitjoraran si els governs central i Tripartit se surten amb la seva.

Crònica: Teo Navarro


El joc brut de CCOO i la doble moral "sindicalista"
A l’arribada al carrer Via Laietana un grup de manifestants amb banderes de Comissions Obreres rebia a la manifestació que havia sortit de Plaça Universitat amb pancartes de recolzament a la escola concertada: Concertada Si, Subcontractada No. Finalment aquests manifestants s’han sumat a la gran manifestació a favor de l’educació pública i de qualitat.
Podem veure, una vegada mes, com el sindicat CCOO segueix el joc al poder amb una doble moral. Per una part, essent un sindicat minoritari dins l’educació, visualment amb les seves banderes pagades pels mateixos treballadors mostraven un superioritat, per altra banda recolzen la lògica privada dins de la educació donant suport a l’escola concertada, la qual es la base de la LEC: normes privades per a l’escola subvencionada i pública.
Actualment, amb la crisi hem pogut veure com aquest sindicat, entre d’altres, s’ha venut a la patronal i al poder polític i econòmic, però a mes en aquest cas ha jugat un paper distorsionador a favor de l’ensenyament privat i concertat vinculat estretament amb la lògica de la LEC.

Col•laboració: Núria Rodríguez





Conferència sobre la Llei Catalana d'Educació a càrrec del Conseller d'Educació Sr. Ernest Maragall

El dijous 30 d'abril a les 12h el conseller d'educació Ernest Maragall impartirà una conferència sobre la Llei Catalana d'Educació. L'objectiu de la trobada és aprofundir sobre alguns dels aspectes més rellevants que aporta la proposta de la Llei d'Educació de Catalunya així com dialogar sobre aquells aspectes que darrerament han estat més polèmics o discutits entre la comunitat educativa de Catalunya. La conferència tindrà lloc a l'auditori Cardenal Jubany. L'acte és obert a tots els professors i estudiants de la Facultat.


COMENTARI DAVANT D’AQUESTS FETS QUE ES CONSIDEREN IMPORTANT DAVANT LA POLÍTICA EDUCATIVA DEL NOSTRE PAÍS.

El que s’ha pogut llegir en aquestes pàgines són dues notícies destacades d’una pàgina web periodística no burocratitzada ni influenciada per cap partit polític en concret. En aquestes files podem veure l’evolució de la vaga, i tot el que portà a terme aquesta. Des de la vista de la crema de molts mestres, fins a la doble moral d’alguns i el doble joc polític, a l’aprofitament d’un moviment en contra d’un sistema establert per afegir-hi més pancartes poc relacionades amb el lema inicial.

No ens hauríem d’estranyar al veure com s’evoquen els pensaments personals en moltes de les paraules escrites en aquestes dues notícies (més cròniques que notícies pel to i redacció), però és ben normal ja que quan un pren consciència del que està passant i veu que per molt que es mobilitzi no aconsegueix res, a curt termini en cara que sigui, la gent es crema.


Deixant la vaga de costat, m’he fixat en el darrer enllaç a l’Info estudiants número 7 (març), també afegit a dalt. Em dóna molt que pensar, ja que sento que el Conseller ve a explicar-nos només a nosaltres (els que estudiem a una universitat privada) el si en qüestió de la LEC, un document que en principi com a futurs mestres hauríem d’haver llegit i ja hauríem d’haver decidit si estem d’acord o en contra.


El fet que nosaltres cursem estudis a aquesta facultat no vol dir que el nostre perfil sigui de concertat, ja està bé que s’enrecordin de nosaltres, però no és més que res un interès ocult de fugir d’una universitat pública (on es pot pensar que al ser més progres són de perfil públic, VISCA ELS PREJUDICIS).


Personalment no és el si de la LEC el que ens hauria de preocupar, sinó la seva redacció ja que obre camí a confusions i possibles males interpretacions, portant sens dubte a males actuacions i a una privatització de la educació, per això, en el dia d’avui jo dic NO A LA LEC!
P.S i sentint-ho molt, malaurats els sords ja que són ells els que també pateixen ceguera. Que es preparin!

Basta così!

Els estudiants i els docents es manifesten en contra de la nova llei d'Educació d'Itàlia



Il Cavalieri des de la Xina, ordena que es prenguin mesures de seguretat en contra de la llibertat d'expressió dels estudiants i dels docents italians, se'ls pot arribar a comparar com atacs a la seguretat nazionale



Els adeptes de Berlusconi, la encara viva marea feixista ataca als joves universitaris, visca la llibertat d'expressió!




A continuació deixo la cançó del grup ska-p que en el seu moment ja va reivindicar-se per un acte de crueltat a Itàlia, i encara que passin els anys hem de recordar-ho.
Per Carlo Giuliani sempre!!

Solamente Per Pensare




Arriva l'auto ufficiale,
la sua bandiera nazionale
misure di sicurezza,
polizia nazionale!

dall'altra parte l'azione,
c'è una manifestazione
sono antiglobalizzazione!
Ogni giorno siamo di più!
Ogni giorno siamo di più!

Basta così!
C'è da ammazzare la bestia
disperati
dalla tua indifferenza
il potere
corrompe la coscienza,
unisciti!
C'è ancora RESISTENZA!

Il limite si oltrepassò
l'agitazione dilagò,
usa un sistema radicale
proteggendo il criminale!

Quanto costa questo gioco!?!
La polizia ha fatto fuoco!
Carlo Giuliano pagò
la sporca tirannia
di uno stato di polizia!

Basta così!
C'è da ammazzare la bestia
disperati
dalla tua indifferenza
il potere
corrompe la coscienza,
unisciti!
C'è ancora RESISTENZA!RESISTENZA!

Basta così!
C'è da ammazzare la bestia
disperati
dalla tua indifferenza
il potere
corrompe la coscienza,
unisciti!
C'è ancora RESISTENZA!RESISTENZA!

Eh oh! Non tacere!
Eh oh!Non far tacere!
Eh oh! Non tacere!
Eh oh!Non far tacere!
Eh oh! Non tacere!
Eh oh!Non far tacere!

C'è ancora RESISTENZA!

Incidentes na protesta contre o novo decreto que regula a educación

Miles de estudantes reaccionan contra unha lei que supón a volta ao colexio do mestre único, a nota de conduta e ao recorte do orzamento e persoal no ensino público.

Autor:Efe
Data de publicación: 29/10/2008
Miles de estudantes que agardaban ante o Palacio Madama (Senado) en Roma recibiron a noticia da aprobación do decreto-lei impulsado pola ministra de Educación, Mariaestella Gelmini, cun balbordo unánime: «¡Pallasos, pallasos, lerchos, lerchos!».

O Senado deu vía libre á volta ao colexio do mestre único, á nota de conduta e ao recorte do orzamento e o persoal no ensino público, entre outras medidas. O Corso Rinascimento, onde se erixe o Palacio Madama, e arredores estaba abarrotado por novo estudantes estritamente vixiados polos Carabinieri que, desde fai días, controlan a zona e cortan as rúas ante calquera concentración.

Os Carabinieri, moi ben pertrechados con cascos, escudos e porras, ofrecían hoxe unha imaxe de firmeza e de disposición á carga moi afastada á brindada polo neo-realismo italiano. A multitude era tal que, en poucos minutos, desembocou na paralela e barroca Piazza Navona, onde comezaron os cánticos, os saltos con lemas de protestas, as entradas en bicicleta de estudantes dunha Facultade ou a aparición dos universitarios de Medicamento da Sapienza, ataviados con batas brancas.

Banderas , pancartas, panos, brazos no alto e o tronar dos altofalantes rodeaban as tres fontes da Piazza.

«Investigación privada=investigación pilotada»; «tamén Gandhi manifestouse connosco»; «queremos unha reforma, non unha deformación» ou «non á lei 133», eran algúns lemas estampados en camisetas, en pancartas ou ata nalgúns rostros dos máis jovencitos, que tarareaban a Marsella con letras inflamadas.

Roberto Quaranti, de 20 anos, da Universidade de Biotecnoloxía, resumiu a razón da manifestación: «Protestamos contra o recorte económico na Universidade pois afecta á investigación», pois a lei prevé un recorte de 1.500 millóns de euros en cinco anos. «E, se a investigación destrúese» -agregou o mozo- «non serei eu só o único prexudicado, senón toda Italia».

«Protestamos contra a transformación da Universidade pública en privada porque vulnera o dereito ao estudo», concluíu. Habíaos máis impulsivos «Imos á folga xeral. Ocuparemos as escolas, as universidades. Física, Química, Letras, Ciencias Políticas e Enxeñería da Sapienza xa están tomadas», dixo un espontáneo.

Outros eran máis inxenuos: «Estamos esperando a que veña algún do Senado para que nos dea explicacións». Federica Giangaspazo, de 21 anos, de Medicamento, foi ao gran. «A crise económica que vive Italia non se resolve recortando nun sector tan importante como a Universidade porque a propia crise agravarase».

Criticou tamén a medida aprobada pola que só o 20 por cento dos postos vacantes por xubilación serán substituídos por profesores. «Isto significa que os mozos non temos ningunha posibilidade de entrar no mundo universitario porque a media de idade dos profesores é de 50 anos», dixo.
Os recortes nos orzamentos significa para os estudantes, que a Universidade Pública pase a ser privada e convértase nun inalcanzable super-Liceo».

A manifestación proseguía en ton festivo e tranquilo ata que se encapotó o ceo e nun dos seus lados da Piazza, preto da fonte de Neptuno, comezou un voar de cadeiras, de botellas e un correr de mozas que obrigou a actuar aos anti-disturbios.

Tratábase dun grupo de estudantes de ultradereita encapuchados e armados con bates pintados coas cores da bandeira italiana que a emprendeu, non se sabe ben por que, contra outros manifestantes.

A aparición dos policías cos cascos azuis aplacou aos violentos e despexou a Piazza que foi aos poucos abandonada polos estudantes a medida que se achegaba a hora para comer. Mañá será o gran día, a folga xeral contra a lei Gelmini, que contará con profesores e alumnos, ademais dunha manifestación nacional que se celebrará en Roma, a pesar de que a lei xa foi aprobada.

E a pesar, sobre todo, de que o primeiro ministro de Italia, Silvio Berlusconi, adopta unha actitude de total indiferenza, como demostrou onte cando lle preguntaron os xornalistas se cría que viña un outono quente e el contestou: «Son indiferente ás temperaturas».

Los estudiantes intensifican el pulso a Berlusconi por la Ley de Educación

El Senado italiano desoye las protestas en todo el país y aprueba la norma

MIGUEL MORA - Roma - 30/10/2008

El Senado italiano convirtió ayer en ley el decreto que recortará 7.800 millones de euros y más de 130.000 puestos de trabajo en tres años a la e ducación pública. El Gobierno del Pueblo de la Libertad, dirigido por Silvio Berlusconi, impuso la fuerza de los números (162 votos a favor, 134 en contra y tres abstenciones), mientras en las puertas del palacio Madama miles de estudiantes protestaban contra la ministra de Educación, Maria Stella Gelmini, y exigían un referéndum para derogar la ley. Walter Veltroni, líder de la oposición, confirmó que el Partido De mócrata promoverá la consulta "ciudad por ciudad".

Mientras los senadores votaban el decreto 137, en la adyacente plaza Navona hubo, por primera vez en el mes que duran las protestas, choques entre jóvenes de izquierda y derecha, saldados con cuatro heridos y dos detenidos.

En el resto del país, desde Milán a Sicilia, los estudiantes prolongaron un día más las manifestaciones. La movilización culminará hoy con la huelga general de la educación, convocada de forma unitaria por los sindicatos.

La ministra Gelmini, imperturbable ante la bronca que ha acompañado sus decisiones, sigue convencida de que su reforma mejorará la educación pública, a pesar de los recortes en la financiación. Ayer resumió su sensación con un mensaje simple: "Se cambia. Se vuelve a la escuela de la seriedad, el mérito y la educación".

A su juicio, medidas como la calificación de la conducta para evitar el matonismo, la introducción de la educación cívica, la contención del coste de los libros de texto, la obligatoriedad del babi y el regreso del maestro único a la Primaria "son compartidas por gran parte de los italianos".

Quizá sea verdad, pero el clamor que ha suscitado su decreto entre estudiantes, profesores y padres indica que otra parte muy significativa del país está en contra, y dispuesta a seguir luchando. No es sólo la oposición la que se opone y protesta, sino que el rechazo se ha extendido incluso entre sectores de la derecha y los grupos de presión católicos.

Mucha gente en Italia piensa que la educación pública se ha convertido en un mastodonte funcionarial casi ingobernable (hay más de 1,1 millones de trabajadores, entre docentes y auxiliares), y coinciden en que es urgente actuar para racionalizarla. Pero incluso los más críticos consideran que la enseñanza primaria, con la fórmula introducida en los años setenta de los tres maestros cada dos clases, es un ejemplo de calidad y está entre las que mejores resultados logra de Europa.

Las protestas que han tomado estas semanas de forma pacífica las calles del país reprochan al Gobierno, sobre todo, dos cosas: que haya impuesto de forma autoritaria un criterio economicista para reformar la educación, y que se haya negado por completo a discutir sus ideas tanto con la oposición como con los sectores afectados por el recorte presupuestario, que en breve se extenderá también a la Universidad.

"Consideramos gravísima la aprobación a marchas forzadas en el Senado del decreto 137", señaló ayer la Unión de Universitarios (Udu); "las protestas de los estudiantes no se pararán hasta hacer comprender a la ministra Gelmini que la reforma de la Universidad sólo se puede discutir si retira antes las medidas que destruyen el sistema formativo público".

En un par de semanas, el Gobierno de Silvio Berlusconi presentará su plan para la enseñanza superior, que prevé, entre otras cosas, convertir las universidades en fundaciones.

Mirella, una estudiante de física, explicaba ayer que "la idea de la fundación, es decir, la apertura de la Universidad a los fondos privados, matará la investigación y supeditará el prestigio al éxito presupuestario. En el norte las universidades serán ricas y en el sur serán pobres".

Silvio Berlusconi se limitó a comentar con sarcasmo el voto en el Senado: "Bueno, ha sido una votación que ha ido como era lógico que fuese. Me disgusta sólo ver que hay tantos muchachos engañados por la izquierda". La réplica de la Unión de Estudiantes fue inmediata: "El único que toma el pelo a los muchachos es él, quitándole 8.000 millones de euros a la escuela pública".

Medidas polémicas

- Gasto: se destinarán 7.800 millones de euros menos en el siguiente trienio.

- Empleos: supresión de más de 87.000 puestos de docentes, bloqueo de contratos a los maestros temporales, y 44.500 administrativos menos.

- Objetivo: subir la tasa alumnos-docentes de 8,94 a un 9,94 en 2012.

- Reducción de la oferta formativa: 28-30 horas semanales en institutos, 24 en la primaria.

- Introducción del maestro único, en vez de tres maestros cada dos clases.

- Regreso de las notas numéricas con decimales en la secundaria.

- Nueva asignatura: Ciudadanía y Constitución.


BELLA CIAO


Ja estem una altra vegada, sempre són els mateixos els qui pateixen, sempre es retalla el mateix sector, si eduquem ignorància aconseguirem feixisme.

La crisi econòmica ja comença a fer-se sentir a Europa; els països apliquen mesures de seguretat, pugen impostos, baixen finançaments... Típic per treure a un país del caos, veritat?

Les lleis que avui dia es pacten i s'aproven, no són per la millora dels territoris, sinó per lligar-se a un càrrec i poder escalfar una cadira; per poder controlar a milions de persones i mantenir un estatus i una fama que només uns pocs l'aconsegueixen.

Aquestes paraules són generals, no hem d'estar condicionats per la fotografia de la manifestació de joves estudiants i universitaris davant la nova llei de retall de l'Educació a Itàlia. Tots els dirigents estan adoptant postures de serietat davant el "crush" econòmic que patim, però postures que giren entorn a popularitzar-se i guanyar adeptes. Pensem i fem allò que millor se'ns dóna fer: "ALCEM LA VEU".

És cert que avui toca parlar d'Itàlia i del dèspota que els mana, però encara que fem una mirada al que està passant al seu context educatiu, comencem a contar quant de temps trigaran els nostres dirigents a prendre mesures semblants, en el fons és igual, a qui l'importa l'educació dels nostres fills? I si no us ho creieu mireu les oposicions d'aquest any a Catalunya. Mireu les tres"M"
Mestres, Metges i Mossos; les úniques places d'oposicions que de moment es faran són les de Mosso d'esquadra, Metges i Mestres s'hauran d'esperar fins el 2010 de moment (pensem que s'ajuntaran dos promocions d'universitaris per a cada vegada menys llocs de treball). Més policia és per sabotejar els futurs actes reivindicatius davant la maleïda crisis?

Tornant a la fotografia i al tema de denúncia que més ens crida de moment, "la nova llei d'Educació Italiana" i el seu retall econòmic, si ja era poc, ara serà menys.

Sempre elsdocents ens em queixat per la falta de fons econòmic i pel poc recolzament social que rebem, però ara que hi podem fer, si el govern gira l'esquena a un eix tan fonamental com és l'Educació, QUE EN PODEM ESPERAR DE LES NOVES GENERACIONS? que són les que en el fons ho patiran. Il Cavalier ja ha deixat clar el seu manifest i la seva fer-ma decisió que el seu mandat és paraula de Déu, i si continuen les protestes la policia n'agafarà les regnes.

El poble es revolta, el poble té fam, el poble demana la llibertat.

Encara és d'hora per saber com acabarà tot això, de moment només ens queda pregar.
Per cert, el partits a l'oposició Italiana fan empenta amb aquestes manifestacions, i de mica en mica el tema EDUCATIU, va canviant de tonalitat i cada vegada està més oblidat, fixem-nos que les primeres denúncies sociels, eren dels docents o futurs docents, ara a aquest no se'ls veu a primera línia de foc, han estat apartats, i els partits de l'oposició amb els seus líders i actors al front de les masses comencen la seva croada personal contra el govern "facciós" de Berlusconi.
Qui promet molt acabarà complint? o només estem veient el canvi d'un dictador per una altre? els que només ensenyen la falç i el martell en el fons ja sabem en majoria el que acaben fent.



BENVINGUTS '08/09

Hola amics i amigues,

Ja sé que fa molt de temps que no he comentat res, ni he donat senyals de vida, però com diria en Tarradellas "Ja sóc aquí".
Preparant l'últim curs de Magisteri Primària, i segurament el primer pas cap al meu futur dins el món de l'educació.

Aquest curs estic de practiques a l'escola Vedruna - Àngels, ja us aniré informant de com van les coses, de com es viu la interculturalitat i la religió.

Una abraçada estimats!!


Èric Luna (El nou Galileu)

Definició d'Església

Què és l'Església? qui són? A vegades confonem uns pocs amb molts. Confonem els grans de la jerarquia amb aquells que veritablement es juguen la vida o ho donen tot a la societat...

Missa al Vaticà


Missa a Sud-amèrica


Altres realitats


Expodidàctica 2008

El passat dia 4 d’abril vaig anar a la fira de Barcelona a veure la “Expodidàctica 2008”. Podíem trobar tota mena de material didàctic per treballar a l’aula i realitzar diverses activitats que podríem recrear a les nostres classes. És cert que hi havia molts recursos i molt de suport però allò em va semblar un mercat sense empenta.



Els “venedors” romanien asseguts, no intentaven captar la teva atenció, allò semblava només una mostra, era com anar a un museu sense guia, que com no entenguis molt del tema, pots veure la destral que podria haver canviat la història i et quedes igual.



En general va ser una decepció, i com que allò era com passejar per un país sense mapa, vaig decidir aventurar-me a cercar allò que m’interessa moltíssim, les noves tecnologies. Vaig trobar un munt de pissarres digitals de moltes marques, i com que en el fons totes funcionen igual, els meus ànims, cada cop s’enfosquien més i més, fins que de cop i volta vaig arribar a la paradeta de telefónica.



Allà vam assistir a un curs d’una llibreta tàctil, en veritat era un petit portàtil tàctil ple de programes educatius molt reals. Alguns d’aquests programes ens permetien crear un conte en el mateix instant dibuixant imatges i animant-les, cosa que vaig trobar molt motivant pels nens. Després, si endollaves el portàtil a una pissarra digital, podies treballar molt més des de la vessant tecnològica. Està molt bé que a nosaltres els mestres se’ns tingui informats de tot el nou material didàctic que podem disposar, però la manera de fer-ho; primer de tot no és una fira cada dos anys (un any a Madrid i l’altre a Bcn) i segon, de manem una mica de seriositat, que a l’àmbit educatiu se’ns tingui consideració, i hagi implicació per part de tothom. El nostre món no és un mercat. És a partir de com eduquem com arribarem a ser, i això és un compromís de tothom.


LA GALLINETA




La gallineta ha dit que prou,
ja no vull pondre cap més ou,
a fer punyetes aquest sou
que fa tants anys que m'esclavitza.

I si em vénen ganes de fer-ne
em faré venir un restrenyiment,
no tindrà cap més ou calent
el que de mi se n'aprofita.

La gallina ha dit que no,
visca la revolució.

A canvi d'algun gra de blat
m'heu tret la força de volar
però, us ho juro, s'ha acabat!
Tinc per davant tota una vida
i no pateixo pel destí,
que un cop lliurada del botxí
no ha d'haver-hi cap perill
perquè m'entengui amb les veïnes.

La gallina ha dit que no,
visca la revolució.

I els galls que amb mi hauran de dormir
els triaré sans i valents,
que n'estic farta d'impotents
que em fan passar nits avorrides.
Que quedi clar per sempre més,
que jo de bleda no en tinc res,
i que, posats a fer, no em ve
d'un segon restrenyiment.

La gallina ha dit que no,
visca la revolució.

RE: Llei d'Educació de Catalunya


Benvolguts,

El passat 3 de desembre del 2007 m'adreçava amb un correu al nostre Conseller d'Educació, l'Honorable Sr. Ernest Maragall, tot per intervenir en el debat sobre el futur del nostre país mitjançant la LEC (Llei d'Educació de Catalunya). En aquest em@il li vaig fer referència de l'article que vaig escriure sobre la LEC al mes de desembre, i li demanava que si us plau calma i seny.

Amb sinceritat us he de dir que mai vaig pensar que me'l respongués, però així ha estat, cosa que demostra que encara a la política hi ha seriositat i alguns s'escolten la veu del poble.

Vull agrair-li al nostre Conseller la seva implicació i la seva resposta, la qual em va deixar bocabadat. En el seu escrit trobo coherència i credibilitat, i sobretot ganes de voler fer una bona tasca i d'intentar millorar el món educatiu; per això vull compartir amb vosaltres les seves paraules,

un cop més gràcies


Benvolgut,

Abans de res, vull agrair la vostra participació en el procés de debat sobre la futura Llei d’educació de Catalunya (LEC) i el temps que heu dedicat a fer-nos arribar els vostres suggeriments.

Aquesta Llei no és fruit de la pressa. Va començar a preparar-se amb el Pacte Nacional d’Educació i fa mesos que els responsables del Departament d’Educació parlem amb diferents representants del comunicat educativa i de la societat, en general, sobre aquesta Llei.

Us puc assegurar que l’elaboració de la Llei d’educació no es fa en funció dels terminis polítics. Ben al contrari, la proposta neix, precisament, de la convicció que l’educació ha de convertir-se en “qüestió” i que la Llei d’educació de Catalunya no ha de ser una llei del Departament, ni de govern, sinó una llei de país, consensuada, que estableixi els principis bàsics que han de fonamentar el nostre sistema educatiu.

Un dels eixos centrals de la Llei ha de ser l’autonomia de centre, és a dir, donar més autoritat als claustres, als docents i a qui ha de liderar tot aquest equip: els directors dels centres. Ara bé, l’autonomia –com comprendreu– ha d’anar acompanyada de supervisió, avaluació i suport per part del Departament.

Aquest eix central ha de tenir un complement sòlid en la reforma de la formació dels docents, tant la formació inicial com la permanent. Des que sóc conseller, he reiterat en diverses ocasions que calia modificar els estudis de magisteri i també el curs de preparació per poder exercir com a professor d’educació secundària. Com sabeu, el passat mes de desembre, el Consell de Ministres va aprovar aquestes dues modificacions, de manera que els estudis de magisteri seran de quatre anys (i no de tres com fins ara) i el professorat aspirant de secundària haurà de fer un postgrau de dos anys, en compte del Curs d’aptitud pedagògica que hi ha actualment i que –coincidireu amb mi– té mancances importants.

Les bases per a la Llei d’educació de Catalunya deixen clar també que la LEC establirà el dret, però també el deure de la formació permanent, i que aquesta formació permanent haurà de ser adequada a les necessitats del centre on el docent treballi. Igualment, les activitats de formació permanent que el docent faci tindran un efecte directe en la carrera docent, tant pel que fa a les retribucions com per a la possibilitat d’accedir a places de responsabilitat. El mateix succeirà amb els treballs de recerca en educació que personal docent desenvolupi.

He llegit amb interès el vostre article. Com comprovareu, moltes de les qüestions que plantegeu ja estan recollides en el document de bases per a la Llei d’educació de Catalunya. Deixeu-me comentar-vos una anècdota. Sovint, quan vaig a visitar escoles d’arreu de Catalunya, recordo el cartell que incloeu en el vostre article, en què es llegeix el lema “Escola nova, poble lliure”. M’ha agradat trobar-lo en el vostre bloc.

Dit tot això, coneixem la importància fonamental que la LEC té per al futur del nostre país i podeu estar segurs que treballem conscients d’aquesta responsabilitat.


Cordialment,

Ernest Maragall i Mira

Conseller d’Educació



direcció: llei.educacio@gencat.cat

BON ANY NOU!!

Benvolguts Bon Any Nou!
Els meus millors desitjos per aquest nou any que ara comença.

Els Reis ja van passar, però aquí han deixa't un regal!!

Qui, almenys de la meva generació no ha crescut amb en Goku??!!

Vull recordar les seves peripècies enllaçant aquesta fotografia aquí sota.
Lluitem per la pau i la llibertat!!

'Juega


Instruccions:
W: pujar
S: baixar
A: esquerra
D: dreta
L: cop de bastó
L pressionat: al omplir la barra farem un Kame-hame


La infància ens marca per tota la vida

Dia Internacional del Migrant

DIA INTERNACIONAL DEL MIGRANT

FESTA CIUTADANA AL MOLL DE LA FUSTA

Dia Internacional del Migrant

El 4 de desembre de 2000 l’Assemblea General de les Nacions Unides va proclamar el Dia Internacional del Migrant el 18 de desembre. Aquest fet pretenia commemorar l’aprovació de la Convenció Internacional per a la Protecció dels Drets de tots els Treballadors Migrants i de les seves famílies l’any 1990.

Festa Ciutadana

El diumenge 16 de desembre, al moll de la fusta, es va celebrar una festa pel Dia Internacional del Migrant. Era uns actes oberts a tothom i amb múltiples actuacions i actes.

Dins la festa participaren les diferents entitats del Consell Municipal d’Immigració i d’entitats d’acollida. Aquestes exposaven tot tipus d’informació dels seus centres, donant-nos a conèixer els diferents projectes i activitats que realitzaven i sobretot ens donaven a tastar la seva gastronomia.

En el moll es van realitzar moltes actuacions que s’anaven succeint en tot el recinte. Van haver-hi grans mostres de ball i danses populars, música dels diferents països que hi participaven, humor i acrobàcies. També es podia actuar a títol personal, on diferents persones, no representat un país, sinó a ells mateixos actuaven mostrant la seva destresa i habilitat, sobretot un grup de joves de famílies immigrades que van fer un repertori de ball modern.

No ens oblidem dels diferents tallers on tothom hi podia participar, des d’un d’elaboració de pa (ens mostraven que tots els pobles, amb les seves diferències els unia el fet del pa, tot i què cadascun s’elaborava de manera diferent i aconseguien diferents gustos, taller a càrrec de l’Associació Socio-Cultural Ibn Batuta) fins un joc d’aixecament de sacs, competició de recol·lecció, tallers d’olors del món àrab...

Hi havia també una carpa, no molt gran on s’engegaven debats de tot tipus, es visualitzaven curtmetratges i documentals, hi havia una secció de conta-contes de diferents països...


El que per mi va ser molt important i que també va ser molt emblemàtic pel meu avi (que m’havia acompanyat a la festa) va ser recordar als catalans que nosaltres també som fills d’immigrants, que la nostra feina ha estat lloc de pas i lloc de treball, que ha rebut diferents immigracions fent així que la nostra sang sigui rica i diversa. Per això i més hem de trencar els prejudicis vers les persones que venen de fora, per què temps enrere algun familiar o conegut pròxim també va ser nouvingut.


Parlant de la nova Llei

Benvolguts, vaig prometre que m’aniria informant sobre la nova llei d’Educació i així ho he fet. Ens trobem davant un acte pur i dur d’electoralisme.

D’electoraisme? Diran alguns estranyats al llegir-ho, i des del meu criteri sí. Ara explicaré...

La majoria del tema tractat i les conclusions aquí escrites venen d’una conversa dins el menjador amb el director de l’Escola Sadako (centre on estic ara de pràctiques), moltes gràcies per l’acolliment i la sinceritat.

La Conselleria d’Educació, amb el respectable conseller Ernest Maragall al davant, estan portant a terme un projecte, un projecte difícil que s’hauria de desenvolupar amb delicadesa i paciència, ja que d’ell en part depèn el nostre futur educatiu.

Què ens donen?, o millor dit, què ens imposaran? Ens donen una teoria bona, però que ens portarà cap a un estavellament inevitable, ja que qui ho porta a terme sembla què no coneix la realitat escolar actual.

Primer de tot, i suposo que amb el què diré ara vindran un allau de crítiques, vam començar a anar malament quan el mestre va ser proclamat funcionari, m’explico:

Molts dels què ara entrem en el món educatiu, i sense cap mena de dubte els qui porten molts anys lluitant dintre, hauran vist que molts mestres (si es què els podem anomenar així) van escollir aquesta carrera pel simple fet de tenir un treball de per vida i cobrar de l’Estat. Des del meu criteri, qui entra amb aquestes expectatives o amb aquestes idees, hauria de plegar. O aquells què tampoc saben que fer i diuen “m’agraden els nens, faré magisteri”, si aquesta és l’única raó s’ho haurien de mirar.

Ser mestre implica molt més que això. A un mestre clar que li han d’agradar els nens, però no pot ser l’única raó per cursar aquesta carrera. Darrera han d’haver-hi unes motivacions més elevades, unes ganes d’avançar, de veure què el futur roman dins els nostres fills, unes ganes de construir i de veure el perfil del nen, d’augmentar les seves capacitats al màxim , de motivar a què aprenguin, a fer-los créixer com a persones, com el nou model de societat què seran. Un sentiment de lluita continua per avançar, de trencar amb l’educació d’escola transmissiva, de taules petites individuals mirant cap a una pissarra; fugir de la idea què el mestre sempre té la raó i les veritats que diu són absolutes, pintar amb més colors el món, no només de dites blanques o negres. Trencar amb la suposició què educar a tots iguals significa entendre al nen com un calaix buit on jo hi fico coneixements, què els nens són com joguines que surten de la cinta transportadora d’una fàbrica...

Encara que a molts no els agradi, ho dic amb el cor a la mà, s’ha de saber fer una tria de mestres, no tots valem. Els mestres s’han d’anar formant al llarg de la seva vida, ampliant els seus coneixements i perfeccionant les seves idees, la nostra formació no acaba amb els tres anys de carrera (com molts creuen).

Tornant al discurs inicial.

Mantinc la següent idea (publicada en un article anterior): “”Marcant-me com a fidel defensor de l'escola pública, considero que al llarg dels darrers anys alguns centres escolars s'estan tornant grissosos, potser per una manca de llibertat o potser per un grau de dificultat pedagògica; a les nostres escoles els falta més colors pedagògics i metodològics.
Crec que molts centres (a excepció de molts col·legis innovadors, com per exemple el Martinet, escola Decroly...) es deixen emportar per la comoditat i els seus mestres cauen en un paper transmissor, paper que critiquem i critiquem. El poder triar, per part dels centres, als nous docents ho trobo una bona eina per crear més diversitat i desmarcant-nos així d'anar en una sola direcció, emprenent "nous" camins a recórrer (SEMPRE QUE LA LÍNIA QUE ES VULGUI SEGUIR, TRENQUI AMB L'ÚS ÚNIC DE FITXES - escola únicament transmissora).

Les escoles així busquen un tipus de mestre que encaixi bé en el seu ideari i metodologia (les escoles de corrents pedagògics i metodològics buscaran mestres models afins als seus trets; Però esperem que la llei no sigui una arma de doble fil, i les escoles de caire transmissiu utilitzin aquest apartat de la llei per allunyar als mestres innovadors, amants de la seva feina, de fer-les canviar).””

Si els centres escullen quin mestre volen, hauran col·legis on hi aniran tots aquells que no serveixen per aquesta professió, i pobrets els nens que els toqui per barriada anar allà. Els mestres hem d’estar en prova continua, se’ns ha d’avaluar, i les proves i inspeccions en un centre no només han de ser portar una sèrie de papers en regla, els mestres també hem de ser avaluats (pedagògica, metodològica i psicològicament), hem de millorar i mai parar de formar-nos, qui no estimi i es cregui la seva feina que plegui.

Un altre punt a tractar és la diversitat cultural als centres, ara què no se’m malinterpreti, és un exemple generalitzat, però hi ha diversitat en els col·legis de les bones barriades? No és per ofendre però els nens d’un col·legi privat, concertat en aquest tema no viuran la diversitat d’igual manera que cert col·legis del Raval.

Hi hauria d’haver les possibilitats què els nens puguin anar al col·legi que volguessin, no només destinar-los per barriades, a col·legis de pedagogies molt diferents i enriquidores cadascuna en el seu mètode. Això sí, educació gratuïta!!! La Generalitat hauria d’establir bussos a totes les escoles, què nens d’una barriada poguessin anar a una altre, què un nen de La Mina pogués anar a Sarrià... Trencant així amb molts guetos què es fan, per exemple perquè molts pares no tenen un poder monetari suficient per treure al seu fill del barri, barris què es formen per persones potser marginades per la seva procedència o classe social.

Per això demano al honorable Sr. Ernest Maragall, que deixi votar i dir als centres, que escolti la seva veu, i que no facin aquesta llei a corre-cuita, per por a què no es pugui aplicar en aquesta legislació per si hi ha un canvi de govern en les properes eleccions catalanes.

La gestió d’un fet tan important com aquest no hauria d’estar només en mans d’uns homes, hauria de ser un òrgan format per tot tipus de forces polítiques que busquessin una millora en el futur del nostre poble, a poder ser que l’únic partit d’on formessin part fos del Partit Educatiu, i així no haver de dependre mai d’un espai de quatre anys ni d’eleccions anticipades.

Amics, quants consellers d’Educació portem amb quatre anys? Pensem...


El nou Galileu

L'Educació durant la II República (guerra!!)

La guerra per salvar la cultura, ser cultes per ser lliures.

El 18 de juliol de 1936 començà la Guerra Civil Espanyola, encara que la República va voler continuar amb els avenços educatius, la tasca es va fer quasi impossible, doncs s’anava quedant sense medis. El col·legis no tancaven ni a les festes, tots sabien que passaria si la República perdia la guerra, les escoles i els mestres havien de continuar lluitant.

El Servei de Biblioteques del Front portà a les trinxeres la cultura, els soldats podien llegir i aprendre si no estaven combatent.

En el punt de mira

Amb la guerra, les escoles foren aprofitades pels sindicats perquè fossin més rentables al servei de la revolució i la guerra. A mesura que anaven caient les primeres bombes, s’anaven fixant objectius, i les víctimes van els centres escolars i la població civil.

Sota els bombardejos de l’aviació feixista van morir molts nens amb els seus mestres quan assistien a les classes. Es posà en pràctica el que després passaria a la Segona Guerra Mundial.

La població civil, si podia, fugia de les castigades ciutats, lluny de les bombes. Els mestres no volien impartir classes a prop del front, doncs el risc de deixar-se la pell era més gran.

Model autòcton català, el CENU

El CENU fou el símbol emblemàtic de l’època republicana i revolucionaria. Sota l’estendard de cap nen sense escola, cap escola sense mestre representà una revolució de l’ensenyament, suposà la potenciació d’una educació intel·lectual, motriu i sensorial totalitzadora mai potenciada com en aquell moment, aportant un model renovador molt avançat en connexió directa amb els ideals revolucionaris de la guerra, havent-hi desaparegut l’ensenyament confessional i estant controlat ja l’ensenyament privat. Les iniciatives anteriors i l’obra escolar de la República i de la Generalitat no havien suposat el trencament amb els models educatius previs durant l’etapa republicana anterior a la guerra.

S’aplicaren els valors de l’ensenyament laic, lliure i progressista, i van ser unificats i generalitzats en un nou sistema educatiu avançat al seu temps i aplicat a tot Catalunya.

Joan Puig Elias no només va ser el president del comitè executiu del CENU, sinó la veritable ànima d’aquesta institució.

El 1937, després dels Fets de Maig, el CENU va perdre força, doncs el seu major impuls (la CNT) havia quedat molt tocada.

La història no s’acaba aquí

Amb la derrota de la República, tornà el model tradicional d’educació, on s’ensenyaven als nens el Dios, Patria y Rey (aquest últim simbolitzava la fe cega cap al Cap d’Estat), i amb això el mètode va tornar a ser el de la letra con sangre entra.

Les noies també rebien una educació basada en els principis del Movimiento Nacional, però s’especialitzaven en les tasques domèstiques, la inculcació de la fe al fills i la fidelitat al marit. I així vam retrocedir tot just al començament.

Les llengües maternes no tenien ni veu ni vot a les escoles, com també van perdre el dret de parlar-se pel carrer.

L'Educació durant la II República (quan el sol es pon)

A les eleccions de 1933, on les dones van estrenar dret de vot, va guanyar la dreta, i un dels fronts que va patir amb major rigor la involució política de la República va ser tot allò que es relacionava amb l’educació. Va ser anar cap endarrere. Va començar el ball de ministres d’Instruccions, des d’aquell moment fins el final de la República, van haver-hi 16.

La política educativa d’aquest bienni és inequívocament la del boicot: boicot a la Reforma Universitària, al Pla de construccions escolars de Marcel·lí Domingo, a la coeducació, a la representació estudiantil als claustres: hi va haver projectes per liquidar el Pla professional de Magisteri, etc., etc. Tot plegat enmig del desastre burocràtic més complet i d’un canvi continu de ministres, directors generals (9 ministres d’Instrucció Pública en dos anys). L’eufòria dels primers temps i la identificació dels educadors amb la política de la República es converteixen en frustració i desànim. (Ramón Navarro, ex-conseller d’Aliança Republicana).

El 1936, l’esquerra tornà al poder (Front Popular) i amb ella s’intentà prosseguir amb les reformes del primer bienni, cosa que va ser impossible, no perquè no n’hi hagués iniciativa, sinó pel aixecament militar del general Franco. La continuïtat del model educatiu va quedar congelada amb la guerra, però Catalunya es va implicar amb força en aquesta tasca, i va crear el CENU (Consell de l’Escola Nova Unificada), animant així a la societat catalana a construir una nova escola inspirada en els principis racionalistes de treball i de fraternitat humana.

Les Missions Pedagògiques i Colònies Escolars

Abans d’educar, la República es va veure obligada a donar de menjar als nens. Fins i tot a vestir-los. N’hi havia cantines i guarda-robes escolars i agafaven força les Colònies Escolars, que ja abans havia posat en marxa Bartolomé Cossió. Els nens viatjaven al mar o a la muntanya. Feien esport, es divertien. Però, sobretot, menjaven. Segons dades alguns en quinze dies guanyaven fins a quatre quilos de pes.

La idea de les Missions Pedagògiques també les va aportar Bartolomé Cossió. En camionetes de no molt bon aspecte arribaven a les aldees perdudes biblioteques itinerants, projeccions cinematogràfiques, teatre, museus ambulants. En aquelles Missions s’embarcaren grans poetes (com Federico García Lorca), afamats escriptors i mestres amb la seva corbata i maletí als quals la gent recollia en animals on les camionetes no hi podien arribar.

L'Educació durant la II República (el com)

Amb l’arribada de la República, el mestre tarragoní Marcel·lí Domingo va ser el nou ministre d’Instrucció Pública del Govern de l’Estat, va romandre només vuit mesos amb aquest càrrec. Va mostrar d’una manera reiterada la seva preocupació per l’educació i el sou dels mestres.

España no será una auténtica democracia mientras la inmensa mayoría de sus hijos, por falta de escuelas, se vea condenada a la perpetua ignorancia. La República no puede consentir que se prolongue por más tiempo el espectáculo que ofrece el pueblo español reclamando incesantemente la creación de aquellas escuelas que las propias leyes consideran necesarias y obligatorias. (Decret del Govern Provisional de la República, 9-6-1931).

Amb aquesta filosofia, es va elaborar un Pla de construccions escolars (amb Marcel·lí Domingo al davant) que pretenia construir 27.000 escoles. La veritat és que el ritme que es va imposar va ser galopant. En dos anys es van construir 7.000 escoles i es van dotar 14.000 places de mestres. A la vegada que s’anava construint, per no tenir infants en els carrers, i per així ajudar als ajuntaments, les mestresses oferien les seves cases per ensenyar; elaborant així una tasca molt important: no congelar el procés educatiu.

El sou miserable dels mestres va pujar fins a tres mil pessetas al mateix moment que se’ls hi organitzaven cursos de reciclatge didàctic. Rebien assessorament dels inspectors a les Setmanes Pedagògiques, per reforçar la seva formació. La carrera de Magisteri, elevada a la categoria universitària, va dignificar la figura del mestre. Als aspirants se’ls hi va exigir, des de llavors, tenir complert el batxillerat abans de matricular-se en les Escoles Normals, on rebien aprenentatge pedagògic i on n’hi havia un últim curs pràctic pagat. En aquest sentit es va disposar (21 de maig de 1931) que ningú pogués exercir com a professor d’una escola primària sense la titulació de mestre.

Es va fer del mestre la persona més culta, eren els intel·lectuals dels pobles i, amb tota la precarietat amb la qual vivien, van exercir d’una forma digna. Així es guanyaren el títol de Primers Ciutadans o, com es diria amb orgull, les llums de la República.

Dos anys d’una dinàmica frenètica van generar entusiasme popular i van posar al capdavant de totes les millores generades uns altres valors importants en la construcció d’una nova consciència ciutadana. El Bienni Transformador o Negre va aconseguir catalitzar la majoria d’aspiracions dels diferents sectors socials a l’hora de repensar l’Estat i la seva formulació política.

Eric Luna

L'Educació durant la II República (les idees)

La tasca més important i de més abast de la II República fou, sens dubte, voler transformar la societat espanyola mitjançant l’educació integral, per fer-ho havia de dignificar el magisteri i l’escola pública. Doncs la implantació i consolidació d’un Estat i d’una societat democràtica exigeix abans de tot un poble alfabetitzat (el 1930 el 45% de la població era analfabeta, per damunt dels deu anys d’edat, el 24% dels homes i el 40% de les dones no sabien llegir ni escriure; milers de nens no tenien escola, a l’Estat faltaven unes 27.000 escoles).

El Govern Provisional de la República posa en primer pla les seves preocupacions pels problemes que fan referència a l’educació del poble. La República vol, fonamentalment, transformar la realitat espanyola fins aconseguir que Espanya sigui una autèntica democràcia. (Gaceta de Madrid, 9-VI-1931).

La Constitució de 1931

Perquè tot això fos possible, era necessari introduir canvis importants des de l’esfera política que comptessin amb el suport i consens social més amplis possible. Requeria un nou marc jurídic que facilités l’acció pública en el terreny educatiu.

TÍTOL III – CAPÍTOL II

Artículo 48.- El servicio de la cultura es atribución esencial del Estado, y lo prestará mediante instituciones educativas enlazadas por el sistema de la escuela unificada. La enseñanza primaria será gratuita y obligatoria. Los maestros, profesores y catedráticos de la enseñanza oficial son funcionarios públicos. La libertad de cátedra queda reconocida y garantizada. La República legislará en el sentido de facilitar a los españoles económicamente necesitados el acceso a todos los grados de enseñanza, a fin de que no se halle condicionado más que por la aptitud y la vocación.

La enseñanza será laica, hará del trabajo el eje de su actividad metodológica y se inspirará en ideales de solidaridad humana. Se reconoce a las Iglesias el derecho, sujeto a inspección del Estado, de enseñar sus respectivas doctrinas en sus propios establecimientos.


La religió sempre havia anat molt lligada al sistema educatiu, però amb la arribada de la República i amb la implantació de la seva Constitució les coses canviarien. L’article tercer de la Carta Magna de 1931 establia que l’Estat Espanyol no té religió oficial.

La lluita entre Església i Estat en el camp escolar va ser ferotge. Una circular del 12 de gener de 1931 va fer treure els crucifixos de les classes. El març de 1932, se suprimia la religió a les escoles. El juny de 1933, la Llei de congregacions i associacions religioses establia que no es podien dedicar a l’exercici de l’ensenyament.


Artículo 49.- La expedición de títulos académicos y profesionales corresponde exclusivamente al Estado, que establecerá las pruebas y requisitos necesarios para obtenerlos aun en los casos en que los certificados de estudios procedan de centros de enseñanza de las regiones autónomas. Una ley de Instrucción Pública determinará la edad escolar para cada grado, la duración de los períodos de escolaridad, el contenido de los planes pedagógicos y las condiciones en que se podrá autorizar la enseñanza en los establecimientos privados.


La República portà també amb ella la dignificació de la dona, l’establiment d’igualtat entre sexes. La manera més significativa de veure-ho va ser que es va permetre votar per primer cop a la dona en unes eleccions a l’Estat Espanyol. Un altre canvi que comportaria seria la igualtat alhora de rebre coneixements, que s’eduquessin, d’igual manera enriquidora a nens i nenes, sense fer separacions (abans destinaven l’educació de les dones a les feines domèstiques, a ser bona mare i obeir al seu marit). No totes les escoles aplicaren aquest decret d’igual manera.


Artículo 50.- Las regiones autónomas podrán organizar la enseñanza en sus lenguas respectivas, de acuerdo con las facultades que se concedan en sus Estatutos. Es obligatorio el estudio de la lengua castellana, y ésta se usará también como instrumento de enseñanza en todos los Centros de instrucción primaria y secundaria de las regiones autónomas. El Estado podrá mantener o crear en ellas instituciones docentes de todos los grados en el idioma oficial de la República. El Estado ejercerá la suprema inspección en todo el territorio nacional para asegurar el cumplimiento de las disposiciones contenidas en este Artículo y en los dos anteriores. El Estado atenderá a la expansión cultural de España estableciendo delegaciones y centros de estudio y enseñanza en el extranjero y preferentemente en los países hispanoamericanos.


Un altre cosa inèdita va ser que es permetés l’educació en la llengua materna; respectar la llengua materna sigui quina sigui, és respectar l’ànima del deixeble i afavorir l’acció del mestre
permetent-li que es compleixi amb tota plenitud. (Govern provisional de l’Estat).

Eric Luna

Premi blocs solidaris

Des del fascinant bloc de José Martín, Totum Revolutum, he estat nomenat com a Bloc Solidari. La veritat és que no m'ho esperava, i menys havent començat fa poc.

El Premi Bloc: Què és això? De fet és una “meme” o cadena en la qual es van escollint els blocs que són més solidaris. Blocaires que comparteixen les seves idees i opinions, o que simplement ens ensenyen tot el que saben i ho fan una forma totalment altruista, generosa i voluntària, simplement pel plaer de compartir.

Com tota cadena, aquesta també té les seves normes. Cal nominar altres set blocs solidaris i enviar un missatge als seus autors/es. Aquests han d’enviar a la vegada aquest premi a set bloggers que triïn, fer un post i posar la imatge del Bloc solidari. (informació extreta del Bloc Racó TIC).

Potser ara trencaré algunes normes. De fet, de moment no nomenaré per nomenar, i per això no diré avui mateix els set blocs escollits. Aniré nomenant de mica en mica, i aniré redactant aquest escrit a mesura que vagi nomenant.
En veritat no sé si es pot tornar a nomenar a ja un nomenat, però així ho faig, perquè veritablement s'ho mereix.

Enhorabona!! Continueu així d'oberts i així de lliures!!

Eric Luna



La futura llei d'Educació (les novetats de la nova legislació)

LES NOVETATS DE LA NOVA LEGISLACIÓ
  1. El cos públic de docents tindrà perfils més flexibles, d'acord amb les necessitats de la població escolar.
  2. Un nou estatut de la funció pública docent regularà els aspectes generals de la professió.
  3. Les direccions dels centres es professionalitzaran i tindran condicions de treball
  4. específiques i més estabilitat per formar un equip durador.
  5. Els centres tindran més autonomia per fixar els perfils professionals que necessiten i administrar els seus pressuposts.
  6. Un institut d'avaluació i d'ordenació curricular avaluarà, juntament amb la inspecció, a mestres, centres i alumnes.
Informació extreta de la notícia Los docentes i los centros escolares serán sometidos a evaluaciones de Mercè Beltran, publicada el dissabte 17 de novembre a la Vanguardia.

Dono gràcies a la col·laboració de Teresa Alfaro, companya meva d'estudis, per la seva implicació en el funcionament d'aquest bloc. Aquesta notícia portarà nous comentaris en un futur pròxim dins d'aquest espai, de moment faig una pinzellada d'una de les informacions que ens aporta.

He numerat les diferents novetats per si en els comentaris voleu fer un esment específic. I perdoneu pel tema de comentaris, molts ja m'heu dit que sense bloc no podeu comentar, avui he pogut canviar aquesta opció, i tots els que no en tinguin poden comentar clicant com anònim.



La meva opinió.

Basant-me de moment en aquests aspectes (encara m'he d'informar molt més), crec que probablement la futura llei és un pas endavant en tant a la diversitat escolar.
Marcant-me com a fidel defensor de l'escola pública, considero que al llarg dels darrers anys alguns centres escolars s'estan tornant grissosos, potser per una manca de llibertat o potser per un grau de dificultat pedagògica; a les nostres escoles els falta més colors pedagògics i metodològics.
Crec que molts centres (a excepció de molts col·legis innovadors, com per exemple el Martinet, escola Decroly...) es deixen emportar per la comoditat i els seus mestres cauen en un paper transmissor, paper que critiquem i critiquem. El poder triar, per part dels centres, als nous docents ho trobo una bona eina per crear més diversitat i desmarcant-nos així d'anar en una sola direcció, emprenent "nous" camins a recórrer (SEMPRE QUE LA LÍNIA QUE ES VULGUI SEGUIR, TRENQUI AMB L'ÚS ÚNIC DE FITXES - escola únicament transmissora).
Les escoles així busquen un tipus de mestre que encaixi bé en el seu ideari i metodologia (les escoles de corrents pedagògics i metodològics buscaran mestres models afins als seus trets; Però esperem que la llei no sigui una arma de doble fil, i les escoles de caire transmissiu utilitzin aquest apartat de la llei per allunyar als mestres innovadors, amants de la seva feina, de fer-les canviar).

Una abraçada


PS NOVA ENQUESTA!!!