Parlant de la nova Llei

Benvolguts, vaig prometre que m’aniria informant sobre la nova llei d’Educació i així ho he fet. Ens trobem davant un acte pur i dur d’electoralisme.

D’electoraisme? Diran alguns estranyats al llegir-ho, i des del meu criteri sí. Ara explicaré...

La majoria del tema tractat i les conclusions aquí escrites venen d’una conversa dins el menjador amb el director de l’Escola Sadako (centre on estic ara de pràctiques), moltes gràcies per l’acolliment i la sinceritat.

La Conselleria d’Educació, amb el respectable conseller Ernest Maragall al davant, estan portant a terme un projecte, un projecte difícil que s’hauria de desenvolupar amb delicadesa i paciència, ja que d’ell en part depèn el nostre futur educatiu.

Què ens donen?, o millor dit, què ens imposaran? Ens donen una teoria bona, però que ens portarà cap a un estavellament inevitable, ja que qui ho porta a terme sembla què no coneix la realitat escolar actual.

Primer de tot, i suposo que amb el què diré ara vindran un allau de crítiques, vam començar a anar malament quan el mestre va ser proclamat funcionari, m’explico:

Molts dels què ara entrem en el món educatiu, i sense cap mena de dubte els qui porten molts anys lluitant dintre, hauran vist que molts mestres (si es què els podem anomenar així) van escollir aquesta carrera pel simple fet de tenir un treball de per vida i cobrar de l’Estat. Des del meu criteri, qui entra amb aquestes expectatives o amb aquestes idees, hauria de plegar. O aquells què tampoc saben que fer i diuen “m’agraden els nens, faré magisteri”, si aquesta és l’única raó s’ho haurien de mirar.

Ser mestre implica molt més que això. A un mestre clar que li han d’agradar els nens, però no pot ser l’única raó per cursar aquesta carrera. Darrera han d’haver-hi unes motivacions més elevades, unes ganes d’avançar, de veure què el futur roman dins els nostres fills, unes ganes de construir i de veure el perfil del nen, d’augmentar les seves capacitats al màxim , de motivar a què aprenguin, a fer-los créixer com a persones, com el nou model de societat què seran. Un sentiment de lluita continua per avançar, de trencar amb l’educació d’escola transmissiva, de taules petites individuals mirant cap a una pissarra; fugir de la idea què el mestre sempre té la raó i les veritats que diu són absolutes, pintar amb més colors el món, no només de dites blanques o negres. Trencar amb la suposició què educar a tots iguals significa entendre al nen com un calaix buit on jo hi fico coneixements, què els nens són com joguines que surten de la cinta transportadora d’una fàbrica...

Encara que a molts no els agradi, ho dic amb el cor a la mà, s’ha de saber fer una tria de mestres, no tots valem. Els mestres s’han d’anar formant al llarg de la seva vida, ampliant els seus coneixements i perfeccionant les seves idees, la nostra formació no acaba amb els tres anys de carrera (com molts creuen).

Tornant al discurs inicial.

Mantinc la següent idea (publicada en un article anterior): “”Marcant-me com a fidel defensor de l'escola pública, considero que al llarg dels darrers anys alguns centres escolars s'estan tornant grissosos, potser per una manca de llibertat o potser per un grau de dificultat pedagògica; a les nostres escoles els falta més colors pedagògics i metodològics.
Crec que molts centres (a excepció de molts col·legis innovadors, com per exemple el Martinet, escola Decroly...) es deixen emportar per la comoditat i els seus mestres cauen en un paper transmissor, paper que critiquem i critiquem. El poder triar, per part dels centres, als nous docents ho trobo una bona eina per crear més diversitat i desmarcant-nos així d'anar en una sola direcció, emprenent "nous" camins a recórrer (SEMPRE QUE LA LÍNIA QUE ES VULGUI SEGUIR, TRENQUI AMB L'ÚS ÚNIC DE FITXES - escola únicament transmissora).

Les escoles així busquen un tipus de mestre que encaixi bé en el seu ideari i metodologia (les escoles de corrents pedagògics i metodològics buscaran mestres models afins als seus trets; Però esperem que la llei no sigui una arma de doble fil, i les escoles de caire transmissiu utilitzin aquest apartat de la llei per allunyar als mestres innovadors, amants de la seva feina, de fer-les canviar).””

Si els centres escullen quin mestre volen, hauran col·legis on hi aniran tots aquells que no serveixen per aquesta professió, i pobrets els nens que els toqui per barriada anar allà. Els mestres hem d’estar en prova continua, se’ns ha d’avaluar, i les proves i inspeccions en un centre no només han de ser portar una sèrie de papers en regla, els mestres també hem de ser avaluats (pedagògica, metodològica i psicològicament), hem de millorar i mai parar de formar-nos, qui no estimi i es cregui la seva feina que plegui.

Un altre punt a tractar és la diversitat cultural als centres, ara què no se’m malinterpreti, és un exemple generalitzat, però hi ha diversitat en els col·legis de les bones barriades? No és per ofendre però els nens d’un col·legi privat, concertat en aquest tema no viuran la diversitat d’igual manera que cert col·legis del Raval.

Hi hauria d’haver les possibilitats què els nens puguin anar al col·legi que volguessin, no només destinar-los per barriades, a col·legis de pedagogies molt diferents i enriquidores cadascuna en el seu mètode. Això sí, educació gratuïta!!! La Generalitat hauria d’establir bussos a totes les escoles, què nens d’una barriada poguessin anar a una altre, què un nen de La Mina pogués anar a Sarrià... Trencant així amb molts guetos què es fan, per exemple perquè molts pares no tenen un poder monetari suficient per treure al seu fill del barri, barris què es formen per persones potser marginades per la seva procedència o classe social.

Per això demano al honorable Sr. Ernest Maragall, que deixi votar i dir als centres, que escolti la seva veu, i que no facin aquesta llei a corre-cuita, per por a què no es pugui aplicar en aquesta legislació per si hi ha un canvi de govern en les properes eleccions catalanes.

La gestió d’un fet tan important com aquest no hauria d’estar només en mans d’uns homes, hauria de ser un òrgan format per tot tipus de forces polítiques que busquessin una millora en el futur del nostre poble, a poder ser que l’únic partit d’on formessin part fos del Partit Educatiu, i així no haver de dependre mai d’un espai de quatre anys ni d’eleccions anticipades.

Amics, quants consellers d’Educació portem amb quatre anys? Pensem...

El nou Galileu